"Adolfo Suárez, màrtir de la democràcia. El 40 aniversari del 23-F", per Pablo Alcaraz

Adolfo Suárez (1932-2014) durant el seu discurs d'investidura en el Congrés (1979) Adolfo Suárez (1932-2014) durant el seu discurs d'investidura en el Congrés (1979) Wikipedia

23 de febrer de 1981, Madrid, Congrés dels Diputats, 18:23 hores.

A aquella sessió parlamentària vespertina, Leopoldo Calvo-Sotelo, número dos de la Unión de Centro Democrático, anava a ser investit president després de la críptica dimissió d’Adolfo Suárez, el pilot de la Transició. De sobte, comencen a escoltar-se crits als corredors de la càmera: el malson de tota la societat espanyola s’estava materialitzant. El “ruido de sables” desembocava per tant en un colp d’Estat militar. “¡Por España y en el nombre del Rey!”.

Un contingent de la Guàrdia Civil amb el tinent coronel Antonio Tejero, que ja havia sigut empresonat per instigar la Operación Galaxia, volia tancar el parèntesi d’una altra etapa democràtica a la història d’Espanya. “¡Quieto todo el mundo!” Aquella frase junt amb els forats de bala realitzats al sostre de les Corts pels subfusells dels guàrdies civils va provocar que molts diputats s’amagaren rere els escons. No va ser el cas d’Adolfo Suárez ni el del seu vicepresident de Defensa, el militar Manuel Gutiérrez Mellado, ni tampoc el del líder del Partit Comunista, Santiago Carrillo. Tanmateix, foren els dos membres d’UCD qui s'enfrontaren directament als colpistes arribant inclús a les mans.

Aprofitant els esdeveniments que estaven tenint lloc a la capital, la insurrecció havia arribat fins al millor cos militar de l’exèrcit espanyol: la División Acorazada “Brunete”, on algunes brigades van ser desplaçades cap a Madrid per a la pressa de Radio Nacional i Televisió Espanyola. Malgrat això, José Juste, el cap de la Divisió, no estava amb el colp i va embridar les ànsies d’alguns suboficials colpistes entorpint així el pla preestablert. Mentrestant, al llevant, el capità general de la III Regió Militar, Jaime Milans del Bosch, decretava mitjançant un ban l’estat d’excepció a València al voltant de les 19.00 hores.

La capital del Túria quedava assetjada per tancs de la División Motorizada Maestrazgo mentre les altres capitanies de les regions militars quedaven a l'expectativa de la posició el rei Juan Carlos. El monarca era, en última estança i gràcies a la Constitució, el cap suprem de les Forces Armades tenint així la potestat d’acabar amb el colp. Mentre tot açò ocorria, des de la secretaria d’Estat es formava una mena de Govern Civil Provisional liderat per Francisco Laína que ocuparia el buit de poder mentre l’Executiu seguia reclòs al Congrés i que tenia com a centre d’operacions l’Hotel Palace.

028

Tancs al centre de València durant el colp d'Estat del 23F

A la 1:14 de la matinada, després de moltes converses telefòniques, el monarca va dirigir un missatge televisiu a la nació on va parar el colp posicionant-se a favor de la Constitució i la democràcia. Aquest discurs va acabar amb la rumorologia que deia que era el rei qui precisament assestava el colp o que donava el seu vistiplau (ja que els colpistes havien utilitzat el seu nom). Tot i això, encara és una incògnita la vertadera posició del rei, així ho diuen nombrosos historiadors i periodistes, ja que la seua acció o omissió era determinant per al que anava dirimint-se. Però pense que seria injust no ressaltar altre heroi menys conegut del 23-F i és el secretari de la Casa Reial, Sabino Fernández Campo. El buròcrata pensava com Suárez, i per tant va fer el possible per a allunyar a Armada de La Zarzuela i per tant d’una possible protecció simbòlica del cap de l’Estat.

Tothom sabia que alguna conspiració estava en marxa per part dels poders fàctics des del 1977 per la delicada situació nacional (entenent poders fàctics com: l’empresariat, l’exèrcit, la classe política, l’Episcopat, i... la Casa Reial?). Està escrit que aquell dia es van registrar moviments estranys a la Casa Blanca i al Vaticà ambdues institucions molt interessats amb el que estava succeint a Espanya.

La ment pensant del colp va ser el mentor i home de màxima confiança del rei: el general Alfonso Armada. Aquest oficial va ser l’ideòleg del projecte de creació d’un “govern de concentració nacional”. La batejada com “solución Armada” crearia un consell integrat per civils i militars, presidit per ell mateix i que quedaria sustentat amb la coartada de “prevenir un fort colp militar posterior”. Però, qui eren aquells civils? Doncs eren ni més ni menys que membres de tots els partits, inclosos UCD, Alianza Popular i els d'esquerres com el PSOE o el PCE. La pregunta és clara: per què i com es va gestar tot?

Les dues ferramentes del titellaire Armada eren la mentida i el suposat vistiplau de La Zarzuela. Per una banda, a Tejero no el va informar de la inclusió de polítics (i menys d’esquerres) cosa que el guàrdia civil li va recriminar molt furiós al Congrés. El tinent coronel va despatxar a Armada del parlament i és quan es pot considerar per fracassat el colp. Cap capitania general es sumava a la insurrecció i Armada no podia sotmetre la seua proposta a la càmera.

Per altra banda, als socialistes els va tractar de persuadir argumentant que, si es donava l'ocasió d’un buit de poder, el rei estaria encantat de donar el colp de timó pel fet que les seues relacions amb Suárez estaven als seus moments més baixos. Precisament, la inesperada dimissió del president accelerarà de manera precipitada el colp. Els historiadors han fet una distinció entre: el colp dur, el de Tejero que volia la involució; i el colp bla, que seria la “solución Armada” amb la fórmula pareguda a l’empleada per Charles de Gaulle a França el 1958.

029

Tota aquesta trama compta amb un denominador comú, un nom que es troba al centre de la diana: Adolfo Suárez González. D’un costat, pareix que el fracàs de la moció de censura i la victòria a les eleccions generals d’UCD al 79 feien impossible que la resta de la classe política poguera accedir a La Moncloa per les urnes. D’altre costat, són ben conegudes les males relacions de Suárez amb el general Armada pels desacords amb l’exèrcit i la influència “tòxica” sobre Juan Carlos I. Res uneix més que un enemic comú... O això diuen...

Si hi ha alguna certesa al 23-F és que Adolfo Suárez esdevé el gran heroi de la llibertat i la democràcia, guanyant-se així el respecte dels espanyols, tancant un cicle màgic a la política espanyola. Molts diuen que per a tancar l'etapa, el president del govern devia haver mort per un tir de Tejero després d’encarar-se amb ell i dir-li: “¿Qué locura es ésta? ¡Qué vergüenza para España! ¡Cuádrese, soy el presidente del Gobierno!”. Per cert, si algú no coneix encara com era Adolfo Suárez, modificant la descripció de El capitán Alatriste de Pérez-Reverte, jo se’l definiria com: “No era l’home més conegut ni tampoc el més qualificat, però era un home valent”.

El camí de Suárez a la Presidència del Govern comença rere la coronació de Juan Carlos I. El monarca diposita la missió transitiva sobre els seus muscles d’un avilés quasi desconegut pel gran públic. Suárez arriba sent rebutjat per tothom (Movimiento i oposició democràtica), criticat feroçment per la premsa i amb una situació internacional escèptica que havia de revertir. A tot l’anterior hem d’afegir-li un context de fonda crisi econòmica i social amb uns alts índex de terrorisme, però que acabaria sent el sòl sobre el qual fonamentarà les bases de la seua extraordinària obra de reconciliació nacional, la Transició, on substituirà els banys de sang per les urnes electorals.

La Llei per a la Reforma Política, realitzada amb “el pas de la llei a la llei mitjançant la llei” junt amb personatges com Torcuato Fernández-Miranda, la Constitució de 1978, aprovada per consens de tot l’arc parlamentari, i l’Estat d’Autonomies són els grans estendards del legat de Suárez. La culminació de l’obra seria l'esperit del cavall d’Espartero mostrat front als colpistes tal dia com hui fa quaranta anys. Un home que es va guanyar l’odi de la classe política, del seu propi partit, de l’Església, de l’Exèrcit, dels distints grups terroristes... però que a la fi va acabar amb el més important a favor seu, el respecte i l'agraïment de tota la societat espanyola.

El millor orador i gran estadista de la història política espanyola desapareixeria ja de la primera línia després d’haver complit el que el cap de l’Estat li havia encomanat: passar d’un règim dictatorial a una democràcia plena “sense vencedors ni vençuts” junt amb frases i moments per a la història. Lemes com el Puedo prometer y prometo o el Elevar a la categoría política de normal, lo que al nivel de calle es simplemente normal quedaven plasmats per a sempre a la tribuna d’oradors. La pregunta a partir d’ara no és quins problemes té la democràcia de Suárez, sinó quins problemes s’han fet i estem fent sobre la democràcia de Suárez...

Quaranta anys de gratitud, i els que queden... Visca el president Adolfo Suárez!

(Esta notícia que llegiu es publica gràcies al suport dels nostres anunciants, i als subscriptors i subscriptores, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè Biar Digital continue amb el seu treball diari. Si podeu contribuir fent-vos subscriptors/es per una xicoteta quota de 3 € al mes a fer de Biar Digital un mitjà encara més independent i de més qualitat, vos demanem que ho feu en esta pàgina).

   yt    Instagram

Xarxes socials

BiarDigital Projectada una segona rotonda en la intersecció amb la carretera de La Canyada”. @Biarsensacion @generalitat https://t.co/kZ05w6HNRm
23hreplyretweetfavorite
BiarDigital La incidència és molt baixa o nul·la també als municipis veïns. @GVAsanitat, @generalitat https://t.co/aUcBnor6AS
BiarDigital 🏀Resultats dels equips federats locals. CD Biarense Biar https://t.co/SUXtHg5Xk2
BiarDigital Tot i això cal continuar amb les mesures per evitar nous casos. https://t.co/up71auDrNp

Enquesta

T'has enterat de...? - 4%
Ràdio Reconco - 54%
Xarrant pels colzes - 15%
Prenent la fresca - 5%
I tu, de qui eres? - 22%

Total votes: 100
The voting for this poll has ended on: Febrer 17, 2021
JSN Epic is designed by JoomlaShine.com