• Inici
  • Entrevistes
  • Fent poble
  • Pedro Martínez: "Les tradicions venen d'una cultura de la fe, tot i que alguns partits polítics intenten oblidar-se'n"

Pedro Martínez: "Les tradicions venen d'una cultura de la fe, tot i que alguns partits polítics intenten oblidar-se'n"

| Eduard Garcia Molina | Fent poble
Pedro Martínez: "Les tradicions venen d'una cultura de la fe, tot i que alguns partits polítics intenten oblidar-se'n"

Entrevistem a Pedro Martínez Díez com a nou rector de la parròquia Ntra. Senyora de l'Assumpció de Biar en una nova entrega de "Fent Poble", qui també s’encarrega de la parròquia Sant Francesc d’Assís de Villena. Pedro ens explica la seua experiència missionera al Perú, també quina és la seua visió de l'església a Biar i quines són les relacions que hauria de tindre amb les institucions i les associacions, així com ens parla de què coneixia de Biar abans d'encarregar-se de la parròquia o ens parla del seu paper social al nostre municipi. Vos oferim l'entrevista en vídeo a continuació.

  • Quina és la seua trajectòria personal? Com arribes a ser rector?

En primer lloc demanar disculpes perquè tu pots parlar-me en valencià, que és un idioma molt bonic, però permeteu-me que jo conteste en castellà perquè sinó no sabria expressar-me bé. Anem a resumir-ho en quatre paraules, al llarg de la vida, quan es decideix per una vocació, en el meu cas el sacerdoci, s’ha de viure una disponibilitat més o menys oberta a lo que és l’església. Quan m’ordene de sacerdot, aleshores estava En Pablo a l’any 82, amb vint i cinc anys, el primer que vaig dir és que m’agradaria anar a Amèrica Llatina. Recorde que En Pablo em va dir que no, que havia d’esperar uns anys per madurar el meu sacerdoci, i després ho podria fer. Vaig anar a Petrer, del 82 al 88, sis anys per a mi molt bonics treballant amb la joventut. La veritat que vaig “disfrutar com un cosaco” en Petrer i en la Melva donant classes de religió, i de vegades ens ajuntàvem amb els de ètica. En agost de l’any 88, jo venia de Tesen amb un grup de joves, em crida En Pablo sobre el dia 17 i em diu si me’n podia anar a Casma, Perú. No em va dir més, perquè En Pablo era així, t’ho deia en dos minuts i tu havies d’adaptar-te.

 

 

Arribada a Casma i estada a diferents llocs de Perú

Vaig arribar a Casma sense conèixer més. Creia que anava pràcticament a la neu, perquè vaig veure Huascaran – neu, i em vaig emportar camisetes de màniga llarga... i Casma és un desert. Vaig anar desorientat sense saber massa però hi vaig passar tres anys molt bonics també. Quan vaig arribar hi havia tres anys de sequera i hi havia que donar una resposta humana a les necessitats que la gent tenia. Em va tocar treballar al mateix temps amb tres sacerdots de Polònia, i vam estar treballant la part social el 80% del nostre treball, sense descuidar la part religiosa. Perquè no podem separar allò social d’allò religiós, allò humà i la fe. Aleshores vam treballar fins que vaig agafar hepatitis, per una bactèria que vaig prendre i vaig haver de tornar a Espanya per estar quatre mesos. En aquest interval de temps el còlera va arribar a Perú i va haver molts morts. I al mateix temps també “Sendero Luminoso” (nom amb que es coneix el Partit Comunista Peruà PCP) va matar dos dels sacerdots. A mi em va agafar en Espanya i no vaig poder tornar a Casma, sinó que em va tocar anar a una parròquia a la perifèria de Lima, també a una “zona roja”, que deien, perquè estava en poder de “Sendero Luminoso”, i aleshores a partir de les set no podies celebrar la missa, perquè hi havia que defensar la comissaria. Una anècdota molt bonica va passar en una de les capelles de la parròquia, els del Moviment Revolucionari de Tupac Amaru (MRTA) van entrar en una mesa rodona i van començar a parlar amb el Llibre Roig de Mao, entregant-lo a tots els joves de les confirmacions. Quan m’entere vaig corrent per veure que ha passat i em diuen que han anat els del MRTA i han donat una xarrada i han entregat el Llibre Roig, i pregunte a Abraham, que era el coordinador, que havia fet. “Nosaltres havíem dit que també teníem el nostre llibre roig i els vam regalar la Bíblia”. I se’n van anar.

En el Bon Pastor vaig treballar des de l’any 1992 fins a gairebé l’any 2015, que vaig tornar cap ací. Fent de tot un poc, igual construïa cases que feia ermites, anava pels assentaments humans, vam fer una universitat gràcies al Pare Joaquin, que ha mort fa poc, es va aconseguir fer una universitat diocesana, de l’església, que ha obert seus a Ceja de Selva i en la mateixa selva per portar l’educació sense que els pobles nadius i originaris hagen d’anar a Lima. Perquè quin és el problema, quan un d’un poble nadiu, o poble originari com ells volen anomenar-se, que no indígenes, anava a Lima, després no volia tornar a la selva. Si tu dus la universitat a la selva pots dur la cultura. Allà estudiàvem Educació Bilingüe Intercultural (EBI). És a dir, que l’església en estes zones actua en la part social i té una credibilitat, gràcies Déu, molt gran, podríem dir que és la “ONG” de major credibilitat a nivell mundial en este sentit.

 

Tornada a Espanya i arribada a Biar

A finals de 2014 jo em trobava ja molt cansat, de vegades no dormia i em despertava perquè havia fet molta activitat i vaig decidir vindre a estar un temps a Espanya i relaxar-me. Per això quan em diuen a Biar si no m’enfade, jo dic que eixa època ja ha passat, no he vingut a enfadar-me, sinó a relaxar-me i a compartir la meua fe amb qui ho desitge. Els tres primers mesos a Espanya no estava a cap parròquia, ajudava a un company, després vaig estar-hi set mesos a Bussot, ajudant al sacerdot de Mutxamel, i després celebrant missa els dissabtes i diumenges però lliure. Fins que després em van dir que si m’anava a quedar un temps més i el Vicari General d’aleshores em va preguntar on m’agradaria anar i vaig respondre que em donava igual perquè venia de Lima i d’estar 27 anys fora. Llavors vaig tenir la sort, i ho dic amb satisfacció, que m’enviaren a Biar, i la gran sort també d’estar en “El Poblado”, que són dos realitats diferents on estic treballant agust. Estic començant i de vegades vaig un poc desorientat perquè hi ha moltes tradicions i costums, sobretot ací a Biar. Abans de torcar la pols hi ha que pensar si la pols té antiguitat, perquè si en té i la torques, malament (Riures). Això és broma. Crec que és un poble molt acollidor, amb moltes ganes de treballar, potser un dels més bonics de la província d’Alacant, té una església amb una arquitectura molt bonica també. Aleshores crec que ens podem sentir orgullosos del nostre poble.

 

  • Coneixia alguna cosa de Biar? I actualment?

Jo de Biar no coneixia absolutament res, compta que des de l’any 1988 fins el 2015 he estat fora. Aleshores no solament no coneixia de Biar sinó que pràcticament de la província coneixia Alacant i Oriola, que és on havia estat, Mutxamel i això. Quan vaig a un lloc preferisc anar sense preguntar. No he preguntat com era el poble. Vens ací, comences a estar en el poble, a compartir amb la gent i vaig coneixent coses poc a poc. Aquest primer anys m’he fet el propòsit d’anar coneixent i estant amb la gent. Hi haurà coses que m’agradaran molt i d’altres que un poc menys, estem parlant a nivell religiós, però intentant no canviar res a no ser que vaja en contra de la meua consciència. Però normalment intente no canviar res. El que sí faig, perquè sóc així, quan em pregunten quelcom dic el meu parèixer. “No, però això no pot ser així!”. Tu m’has preguntat, dic el que pense. No et dic que anem a canviar-ho, però si em preguntes deixa’m opinar. Potser que m’equivoque, perquè m’equivoque molt. Solament els ignorants i els necis no s’equivoquen, els demés ho fem molt. I no vull estar ni al grup d’ignorants ni al de necis.

 

  • A nivell local quin paper ha de desenvolupar l’església a Biar?

Crec que hem tingut la grandíssima sort de tindre quatre grans Papes com han sigut Joan XXIII, Pau VI (no parle de Joan Pau I perquè el pobre va durar un mes), Ratzinger, Benet XVI i ara el Papa Francesc. Aquest papa va dir l’altre dia a una entrevista a el diari El País, perquè és un papa obert, que no es tanca i diu el que pensa com a bon argentí, que una església que no es propera no és una església catòlica. Aleshores el paper de l’església i del sacerdot és apropar-se i viure l’encontre amb la gent, en la realitat en què es troba, sense jutjar, amb la missió d’ajudar. Hi ha massa judicis com per anar nosaltres de jutges. La missió de l’església és presentar l’evangeli sense jutjar a ningú i vivint la proximitat amb els problemes que la gent té, que és el que ens està dient el papa. Les frases no són meues, estic contestant la pregunta amb paraules de Francesc.

 

  • Dins del paper de l’església, proposaria algun canvi?

Canvis a Biar no. Quan vaig vindre, i li ho vaig dir als catequistes, a nivell d’una preocupació sacramental, aquesta església funciona a les mil meravelles. Poques hi haurà amb una estructura tan ben organitzada com la nostra. A nivell social té Càritas que està treballant una sèrie de dones molt bé. I dic dones, perquè no he vist ni un home treballant a Càritas. També és cert que Jesús de Natzaret va tenir dotze homes però tenia moltes més dones que el seguien. La dona té un cor més sensible per a la qüestió social, potser per la maternitat i aquestes coses. A nivell social crec que l’església ha de ficar-se més i perdre pors. Sempre dic que les tradicions d’un poble són bones, que la tradició és com l’arrel d’un arbre, dóna seguretat al tronc, però l’arbre ha de mirar endavant. Si mira cap a d’on li ve la seguretat, que és l’arrel, al final l’arbre es desorienta. L’arbre ha de mirar cap al sol per buscar la llum. Hem de cultivar les nostres tradicions però no podem quedar-nos sempre en elles. Hem de mirar cap al futur, endavant, i no tindre por a l’evolució. Pius XII deia “si volem evitar revolucions, hem d’evolucionar”. El poble que no evoluciona i busca el desenvolupament s’anquilosa i al final es destrueix. El nostre poble de Biar té unes tradicions molt boniques que no ha de perdre però ha de també saber adaptar-les a la nova edat, cultura i situació de l’església. Quan vull molestar, i ho dic a broma però molts s’ho prenen seriosament, dic que quan trauen a la Mare de Déu perquè només ixen quatre comparses. “No, no, no et claves en això”. No hem de tindre por a res. La por furta la llibertat, i un home sense llibertat, per a què val? Un home o dona sense llibertat no serveix per a res, Déu ens vol lliures.

 

  • Parlem de les relacions de l’església amb el poble. Com ha de relacionar-se la parròquia amb l’Ajuntament o les associacions?

Ací hi ha que dir una cosa. Al poble, totes les tradicions neixen des d’una cultura de la fe. Sant Antoni amb la benedicció dels animals, la verge de Gràcia amb els Moros i Cristians. Lleva la fe de Biar i lleves les tradicions. Això no ho hem d’oblidar, i alguns partits i polítics, en la seua ignorància, intenten oblidar-ho. Són molts anys de cristianisme, i això ha generat coses molt bones i també errors, perquè l’església és humana també i ha comés molts errors i els papes han demanat perdó i tots hem de fer-ho. Però com et deia abans, només s’equivoca qui actua, qui no fa res no s’equivoca. Aleshores el paper dins del nostre poble, les tradicions de l’església i del poble estan íntimament unides amb la fe i no ho podem separar perquè ho destruiríem.

 

  • En el context d’Europa Occidental la cristiandat ha tingut un paper molt important...

A més a Biar això està molt pronunciat. He estat a Petrer i això no està tan pronunciat, ningú coneix a Sant Bonifaci en els Moros i Cristians. Diuen Sant Bonifaci com podrien dir Pedro Botero. Ací no. Ací la verge ha de baixar, s’han de celebrar tres misses al dia, una per al bàndol moro, una altra per al bàndol cristià... està tot molt ficat, per lo qual m’alegre però hem de veure si pot haver algun xicotet canvi, no hem de tancar-nos. Ara, no seré jo qui ho canvie, això ho deixem per un altre

 

Amb això ens quedem. Pedro Martínez, nou rector de Biar, esperar una llarga singladura al poble i moltes gràcies

Has dit una cosa, i tant de bo em quede molts anys, però hem d’aprendre que les parròquies han de funcionar a pesar dels cures. La parròquia ha de tindre una consistència en sí mateixa, perquè allò important no és el cura, és la comunitat. L’església és poble, el poble de Déu

 

No tot el món...

Això ho diu el Concili Vaticà segon a l’any 1975. L’església és poble, és el poble de Déu, el poble que te fe i el cura és una circumstància més, que celebra els sacraments però sense comunitat no és res. Si bé és cert que la comunitat necessita de la presència del sacerdoci. Però del sacerdoci, no de l’home. Lo important no és que estiga Pedro, o Miguel Àngel o Bascuñana, lo important és que la comunitat es trobe amb crist i des de crist amb l’home, la dona, les persones. El cura, torne a repetir, és un mitjà més o menys eficaç, depèn de les persones. Sense tenir això clar estem creant sectarisme. Moltes gràcies i aquesta és la vostra casa. 

Gràcies de nou. Biar Digital sempre està obert a les institucions i associacions del poble.

L'article té 77 lectures

(Aquesta informació es publica gràcies al suport dels nostres anunciants, i als subscriptors i subscriptores, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè Biar Digital continue amb el seu treball diari. Si podeu contribuir fent-vos subscriptors/es per una xicoteta quota de 3 € al mes a fer de Biar Digital un mitjà encara més independent i de més qualitat, vos demanem que ho feu en aquesta pàgina).