Previous ◁ | ▷ Next

"El Barça i la política catalana", per Josep Maria Pérez Romero

El conflicte  polític a Catalunya, amb la proclamació de la República Catalana, ha arribat a tots els racons institucionals de l’estat espanyol i europeu. Aquesta afirmació, no és més que la constatació d’una realitat que coneixem minut a minut, hora a hora i dia a dia. Però es una realitat que alguns sectors polítics i mediàtics  d’aquest país, estan fent servir de manera sectària i tendenciosa contra la primera entitat esportiva de Catalunya i una de les més important del món: el F.C. Barcelona.

Qui no ha sentit alguna vegada “no s’ha que barrejar l’esport amb la política”. Són unes paraules màgiques i concloents que utilitza la gent per mostrar el seu desacord i no assumir que no li agrada escoltar opinions contràries a les seues. Una frase enganyosa  que s’usa més per atacar el que no pensa com tu, que per defendre idees pròpies.

Tot és política, deia Gramsci, i no s’equivocava. I l’esport no és una excepció. Creure en la desconnexió entre política i esport és fregar la ingenuïtat infantil. Res s’escapa a la política. Hi ha milers d’exemples com per a negar que esport i política siguin mons oposats i diferents. Només cal anar uns anys enrere i recordar l’impacte polític de les quatre medalles d’or que va guanyar Jesse Owens (de raça negra) en 1934 en les Olimpíades de Berlín, fet que va desmantellar el pla d’Hitler de demostrar al món la superioritat de la raça ària. O els punys en alt de John Carlos i Tommie Smith en el podi en els Jocs Olímpics de Mèxic de 1968, un icònic moment en què va quedar reflectit la salutació al món del Poder Negre contra la discriminació racial als EUA. Sense oblidar-nos dels successius boicots a les Olimpíades de Moscou (1980) i Los Àngeles (1984). I si volem un exemple més recent, tenim el protagonitzats pel jugadors de la NFL, la lliga de futbol americà, contra Donald Trump. Els jugadors van decidir mostrar el seu desacord amb la situació social del país i la violència policial contra els negres als EUA, agenollant-se o asseguts a terra davant la interpretació del seu himne nacional. Aquets fets demostren que l’esport no es pot sostreure al món real, ni ahir ni hui.

Però si hi ha una entitat esportiva en què la intromissió i les decisions polítiques ha estat una constant en la seua llarga història, és la de l’equip blaugrana. I als fet em remet. Aquesta xicoteta cronologia de diferents presidents del club és un bon testimoni d’això:

Arcadi Balaguer (1925-1929). Va arribar a la presidència huit dies abans que acabés la clausura governativa per sis mesos de totes les activitats al F.C. Barcelona, després de l’esbroncada i xiulada a l’himne espanyol que va tindre lloc el 14 de Juny del 1925 al camp de les Corts, en plena dictadura, amb Alfonso XIII com a rei i Miguel Primo de Rivera com a President del Govern central. El poble català i la massa social barcelonista, ja lluitaven per la democràcia i les llibertats. Com ara, però fa 92 anys. Com a curiositat històrica, es pot dir que el Governador Civil de Barcelona i Capità General de Catalunya que va clausurar el camp era Joaquín Milans del Bosch i Carrió, avi del Tinent General Jaime Milans del Bosch i Ussía, que va treure els tancs als carrers de València en l’intent colpista del 23 de Febrer del 1981. Desconec si hi ha algun familiar més que haja seguit la carrera militar.

Josep Suñol (1935-1936). Aquest president, ha passat a la història del Barça com el “president màrtir” a causa de la seua tràgica mort quan exercia el càrrec, als primers dies de la Guerra Civil, afusellat per l’exèrcit franquista a l’estiu del 1936. El Barça era una entitat catalana a destruir, fora com fora.

Joan Soler (1939-1940). Un cop acabada la guerra, el règim de Franco va ordenar el establiment d’una Comissió Gestora que es fes càrrec de la direcció del Club. Joan Soler, un addicte al règim, va ser el escollit per presidir la Gestora.

Enrique Piñeyro (1940-1943). Aristòcrata i personatge afí al règim franquista, va ser nomenat president per decisió de les autoritats centrals de Madrid.

Josep Vendrell (1943-1946). Josep Vendrell, un coronel de l’exèrcit que havia fet la guerra al costat de Franco i que en aquells moments era Delegat d’Ordre Públic de La Corunya. Novament, era imposat un nou president al club per ordre del govern.

Ja pels anys 50, es va posar punt i final a la provisionalitat i a la imposició d’una política dura que els darrers anys havia viscut la direcció del club, va ser baix la presidència de l’empresari tèxtil, Agustí Montal i Gelabert.

I per acabar aquest xicotet recorregut per la història presidencial del Barça, ho faré esmentant a Narcís de Carreras (1968-1969). Seua és la famosa frase “El Barça és més que un Club”, pronunciada durant el seu discurs de presa de possessió de la presidència del club. Una frase que implica el valors, més enllà del esportius, que representa l’entitat barcelonista per al conjunt de la ciutadania de Catalunya.

Però la roda de la història no s’atura. Novament està el club blaugrana baix la sospita per defensar els legítims ideals socials, nacionals  i democràtics del poble català, i de la llibertat d’expressió dels seus socis. Aquest sentir majoritari del club no s’ha traduït mai en la defensa i suport polític a l’independentisme, però sí d’un catalanisme integrador i en el suport de mecanismes polítics perquè els catalans i catalanes puguen expressar lliure i democràticament el seu futur polític. Per això, el club va mostrar la seu adhesió al Pacte Nacional pel Referèndum, igual que ho han fet 4.000 entitats civils catalanes per reclamar un referèndum pactat amb l’Estat, que consideren necessari, desitjable i possible en el marc de l’actual Constitució. Una posició política que és on s’ubica la majoria de la societat catalana i, per tant, també del barcelonisme.

No van trigar molt els mitjans de l’anomenada “caverna mediàtica” a desacreditar la decisió: l’esport ha d’estar al marge de la política i el Barça és de tots els seus aficionats, siguen de Còrdova, Girona, Logronyo o Navalcarnero, van clamar a l’uníson. Aquests mateixos mitjans de comunicació, són els que insulten i menyspreen a Gerard Piqué per defensar el “dret a dicidir”, o critiquen a Marc Màrquez, per no donar la volta d’honor al circuit de Cheste, com a campió de motos GP, amb la bandera d’Espanya, però aplaudeixen com a hooligans quan Rafa Nadal enarbora l'ensenya nacional  i defensa la unitat d’Espanya. Com es veu, que l’esport i la política no han de barrejar-se és una afirmació usada sempre a conveniència.

Diuen que el Barça és de tots. Efectivament, és així. El Barça representa un sentiment, principalment futbolístic, però també unes senyes d’identitat que van més enllà de l’estrictament esportiu. Ningú posa en dubte que l’ànima del club pertany a tots els que experimenten unes especials vibracions emocionals davant la samarreta, l’escut, l’himne o els  colors del club, de les gestes esportives i de les emocions col·lectives. A ningú se li demana un certificat de catalanitat per sentir aquestes emocions, ni a Jerez de la Frontera, Talavera de la Reina o a Elda. Però no ens enganyem. El Barça és un club català, de projecció internacional, sí, però català. I la catalanitat, hui, exigeix participar amb mesura, coneixement i diàleg  en el principal debat polític que lliura el país (Catalunya). Encara que això supose barrejar política i esport. A no ser que li fem cas a un infaust personatge de la història d’Espanya que deia fa molt anys als seus interlocutors civils: “Vostè faça com jo i no es fique en política”. Quaranta anys va durar la broma.

Josep Maria Pérez Romero

Inicieu sessió per enviar comentaris

Últims vídeos

Xarxes socials

BiarDigital La Guàrdia Civil obri una investigació per aclarir l'origen de quatre focs forestals a Biar que podrien ser intenci… https://t.co/8PR2XKpHe7
BiarDigital Ana Carmona: "L'administració està al costat de les persones dependents i hi ha recursos perquè tinguen una millor… https://t.co/aHTg7D4dlc
BiarDigital Cristóbal Torres Albero serà pregoner de Festes de Maig 2018 https://t.co/0ho8Y92PYC https://t.co/y9W4Lehy5l
BiarDigital La biaruda i el biarut Ana i Cristóbal Camarasa medalla d'or en el Campionat Autonòmic Universitari celebrat a Sant… https://t.co/9B5l2UdyLQ
Joomla templates by Joomlashine