Previous ◁ | ▷ Next

Teresa Albero: "La sensació que tinc abans d’eixir a l’escenari és "a disfrutar, a passar-ho bé, a donar-ho tot"

Porta el nom de Biar allà on va, ha cantat en escenaris de bona part d'Europa i d'Espanya, així com ha estudiat en Musikene, un dels millors centres musicals del continent. Parla alemany, italià, anglés i francés, a banda del valencià i el castellà, com és lògic. El seu temps llliure el dedica a ampliar el seu repertori, fes esport i dedicar-se temps per a ella mateixa, tot i que tampoc et dirà que no a una bona conversa amb una copa d'un bon vi. Té lloc per a la solidaritat participant en el concert a Biar del 25 de Novembre contra la violència de gènere, també en gal·les benèfiques contra el càncer o a l'Hospital general d'Alacant el 4 de gener pròxim, i pensa que és imporant equiparar la dona i visivilitzar-la, especialment a les compositores, a més a més en el seu repertori no vol que falten obres composades per dones per reivindicar-les, vos deixem l'última entrevista de l'any amb la soprano biaruda Teresa Albero.

També podeu consultar l'entrevista realitzada a Teresa en "Biaruts i biarudes pel món" o l'entrevista feta després de ser pregonera de Festes en 2016.

 

Què és per a tu la música?

És una pregunta per a mi molt fàcil de resoldre, però pense que també molt comprensible per a la resta de gent. Per a mi la música és una forma d'expressar allò més interior que puga tindre, possiblement d’expressar sentiments en paraules que d’una altra forma no podria fer-ho i també una manera de sanar emocionalment. Ha hi hagut moments en la meua vida difícils, altres d’eufòria... com en la vida de qualsevol persona i el fet de poder estar en un moment de tranquil·litat en casa i posar-te una obra que treu sentiments interns que estan amagats i com dic no podria expressar-ho emocionalment de cap altra forma, el fet d’utilitzar la música, l’escolta en este cas, és una manera de sanar emocionalment. I quan jo interprete per a mi és la fórmula de comunicació més exquisita i més connectada entre les ànimes, meua, del públic, dels propis músics... és una comunió d’ànimes molt bonica.

 

I el cant? 

En este cas possiblement siga un canal com el que tenim altres músics, la veu, el nostre instrument, té una connexió molt íntima amb el públic, perquè en un concert ho veus, un pianista o violinista és fantàstic, però en el moment que ix un cantant veus que la connexió amb el públic, l’atenció del públic, d’alguna manera es reforça, no sabria expressar exactament per què. Però després de l’experiència que he tingut en els escenaris i el contacte amb el públic perceps eixe plus en l'actitud del públic, possiblement perquè la veu tots la tenim, i a tots ens agradaria expressar coses que s’expressen en ares i en cançons que cantem habitualment, però això sols ho pot fer una persona formada i ahí és on està eixa comunicació, en que al públic li agradaria poder expressar això amb la seua veu i que gràcies al cantant ho pot escoltar des de fora. Jo crec que és una energia que existeix entre el públic i el cantant, per això pense que el cant és una forma molt propera d’acostar la música al públic.

 

Has comentat que només les persones formades poden arribar a certs nivells, llavors et donaries compte de que valies per al cant, la qüestió és quan i com et vas donar compte que podies aprofitar el teu talent?

Si valem o no, no s’acaba mai, sempre hi ha reptes, jo a dia de hui continue plantejant-me si valc en certs aspectes de la meua professió, però crec que això és bo, quan et ve un repte i et planteges si deus abarcar-ho o si estàs preparada, aleshores no sabria dir en quin moment exacte... jo crec que la vida m’ha portat açò, perquè sabeu que vaig començar com a pianista, m’he llicenciat en musicologia, tinc un màster en interpretació, però realment el tema del cant ha sigut una cosa que la vida possiblement de forma amable m’ho ha anat portant, i bé, jo m’he deixat portar, tampoc ha sigut una cosa buscada, però també a voltes quan escoltes eixos regals que et fa la vida i t’ho va donant penses que «bueno, igual açò és un camí i és un bon camí», aleshores no sabria dir-te un moment determinat, de fet ni tansevol era de les que cantava. En casa no m’han escoltat cantar mai.

De fet sí és veritat que quan estudiava piano tenia una assignatura que era conjunt i féiem estimulació bucal. Esta assignatura era per a poder estar en contacte amb el cant, i un professor em va dir que tenia bona veu i podia estudiar cant, però no li vaig donar major importància, en eixe moment, estava molt centrada en el piano i de fet vaig tardar quatre anys en fer la prova des d’eixe moment, una vegada la vaig fer, a partir d’ahí la veritat és que no m’acabava de fer, anava per inèrcia... fins que vaig arribar a València i vaig començar a veure un altre ambient musical, companys que realment a dia de hui són companys de professió, gent molt bona, i comences a vore que el teu cant començava a agradar entre la gent, i tu t’emociones i fas que la gent s’emocione també amb el teu cant. Però he de dir que ha sigut un camí molt tranquil en eixe sentit, ple de reptes -després vaig anar a Sant Sebastià-, també ha hi hagut moments difícils, de fet la veu és un instrument complex, però pense que m’he deixat guiar bé per la pròpia vida...

 

Recordes la teua primera actuació? 

Sí, va ser en la Vila [la Vila Joiosa], feien una selecció del Carmina Burana, de Karl Orff, i havia de cantar entreel In Trutina i el Dulccissime i jo formava part del cor, i vaig cantar estes parts, amb molta intuició perquè tècnica no tenia, possiblment va ser eixa la primera vegada que alguna cosa es va encendre, tot i que molt subtilment, però va ser la primera volta que vaig cantar alguna cosa soles.

 03

Instantània després de realitzar l'entrevista a l'Hotel Vila de Biar

 

Tens eixa sensació de què parlen quan ixes a l’escenari abans de començar l’actuació?

La sensació de a veure què va a passar no la tinc mai, perquè quan pugem a l’escenari tot està controlat gràcies al treball que u fa anteriorment, i allò que no es pot controlar... perquè és veritat que hi ha anècdotes, es fa música en directe i té eixe plus d’emoció, que també implica el plus de que puguen passar coses imprevistes, però com dic el treball fa que pugues afrontar qualsevol cosa, i quan u té taules... normalment està molt controlat i ens rodegem de grans professionals també i si passa alguna cosa se sap eixir, llavors jo sensació de a veure què va a passar mai.

La sensació que tinc abans d’eixir a l’escenari és a disfrutar, a passar-ho bé, a donar-ho tot. Perquè pense que això és fonamental, ahir per exemple [el 25 de novembre en el concert celebrat a Biar per les activitats contra la violència de gènere] em vaig trobar que era un d’eixos concerts on tu dones, però el públic també t’està donant. Si ens referim a les papallones [la sensació de nerviosisme quan s’ix a l’escenari] clar que en tenim, eixe tema del pànic escènic, però hem de veure'l de forma natural, és una reacció natural del cos front a una cosa que desconeixes, o front a una por, ve de la musculatura nostra més ancestral que és la que té gravada estes respostes sensorials, respecte a un perill que poguera ser una animal o altres coses. Eixa càrrega d’adrenalina en el seu just grau és necessària, perquè és la que et fa estar en alerta davant d’estes anècdotes que puguen passar en un concert i resoldre-les, llavors per a mi esta sensació no és que estiga, sinó que deu estar, és necessària, ens fa estar actiu, amb ganes però sempre amb la frase que jo dic que és a disfrutar, és un regal sempre cantar al públic, poder regalar el teu treball i que la gent s'enriqueix d’eixe treball i la gent et torna el treball multiplicadíssim, i és per això que no ho podem veure com una por, ho hem de vore com un regal, aleshores des d’eixa perspectiva diria que m’encanta eixe punt d’adrenalina i fins i tot diria que és un poc addictiu, el necessitem.

 

Cantar al poble, a Biar, com és per a tu? 

Si ens referim al públic, jo no faig distincions, per a mi el públic és igual d’important, tant si cante en el Palau de la Música de València, en Biar, en França... cante per a quatre persones o per a 1.800 com he cantat a voltes, per a mi ni el número ni el lloc em fa ni subestimar ni menysvalorar el públic en cap moment, jo treballe amb la mateixa serietat.

El repertori que vaig cantar ahir, o el repertori que haja de cantar en altre lloc, ara bé, ahir és evident que quan jo cante en el meu poble acompanyada de totes eixes cares -no sé quanta gent hi hauria ahir, l’església estava plena- de les quals coneixia a un 80 % del públic, diguem que ja no és un públic distant -encara que pugues conéixer les cares-, entre eixe públic jo tenia amics, cosins, tios... té una càrrega emocional molt bonica, i ahir em vaig deixar portar per la música i van hi haver moment màgics, com el Dido y Eneas de Purcell, que de fet vaig guanyar el Premi Palau de la Música amb eixa peça i la vaig voler incorporar ahir, com per exemple Omio Patilo Caro, Adela o la Nana de Manuel de Falla també va ser molt bonica... van hi haver moltes àries i moltes cançons en el que jo em trobava com si estiguera cantant per a mi, de tant lliure i còmoda com em trobava, i és que al final jo estava cantant per a mi, per als meus... en casa, possiblement ahí sí que hi hauria una xicoteta diferència en el que jo rep, ja no el que done, sinó en el que rep.

 100

Concert de Teresa Albero a l'Església Ntra. Senyora de l'Assumpció de Biar el passat 25 de novembre, dia per l'erradicació de la violència de gènere. Fotografia: Josefina Molina

 

Quines sensacions tens després d’una actuació? 

El dia de després, sobretot el matí el cos està una miqueta cansat per haver fet un esforç important, la veu està estupenda, no es ressent perquè fem un treball tècnic, el cos ha tingut una sobrecàrrega d'adrenalina i es troba més cansat. És com un esportista que si ha corregut una marató una vesprada, al matí següent no en pot córrer una altra però no vol dir-se que no puga fer un altre tipus d’exercici al final del dia, al final nosaltres també som esportistes, esportistes d’èlit, això no hem d’oblidar-ho mai, treballem molta musculatura, aleshores la tonicitat és molt important i després d’un exercici com el d’ahir hui el cos està un poc cansat, podria tornar a cantar, però si puc m’agafe el dia més tranquil.

 

Quina preparació té darrere?

Per una banda està la preparació tècnica o intel·lectual, a banda de la formació que cada qual tinga en el Conservatori o en els centres superiors, evidentment no és sols cantar, nosaltres hem de complir amb una sèrie de cintures que et formen, com dic, no sols és cantar la teua part, sinó també cantar en conjunt, cantar en orquestra, diguem que hi ha moltes perspectives a complir.

Per una part una formació intel·lectual en idiomes també perquè cantem en diferents idiomes, a ser possible hem de saber parlar-los perquè sempre és millor si he de cantar alemany i el parle hi ha un plus. Després està la preparació més física, o el training que diem, tècnica evidentment cal treballar, de fet intente fer-ho tots els dies. Si bé és cert que puc un dia no estudiar el fragment de partitura però no puc estar un dia sense fer exercicis tècnics, és el que fa que el cos i la musculatura estiga tot en ordre, com un atleta, i després el treball de partitura, evidentment, que no sempre és cantar, perquè no pots estar tot el dia cantant, però sí que hi ha un treball intel·lectual i intern en el cos que has d’estar fent-lo constantment, i arriba un punt quan estàs a gran nivell que la música està sempre dins de tu, i vas en el cotxe i vas revisant el que t’han corregit en una sessió o un assaig, aleshores sempre estàs en actiu.

A nivell d’alimentació pense que cal dur una vida relativament sana, ja no per cantar, sinó perquè és important per a qualsevol vida. Si que és veritat que quan arribe a un concert intente menjar coses que no siguen pesades, beure molta aigua i menjar productes naturals, com ara tes o gingebre, en realitat són bones per a la vida quotidiana, no ja per a un cantant, però que a nosaltres ens fa bé, per exemple pasta per a dinar quan tens un concert, va bé. És qüestió de tindre una vida organitzada i equilibrada i poc més, però sense ficar-nos en cap bombolla.

 

Quina ha sigut la teua carrera artística? 

La carrera de música és molt llarga, però és cert que quan u comença no comença des de 0. Vaig començar als huit anys a estudiar música, i poca gent sap que vaig estudiar dos anys de violoncel, però volia el piano, tot i que a la Vila Joiosa no hi havia, després vaig començar amb el piano i a continuació vaig començar el grau mitjà del Conservatori d’Alacant.

La gent ha de saber que els estudiants hui en dia tenen quatre anys de grau elemental, després fan sis de grau mitjà que coincideix amb l’etapa formativa dels últims anys de Secundària i Batxillerat, i el grau universitari que són quatre anys més, el grau superior; a la suma estem parlant de 14 anys, sols que és veritat que quan u comença de xicotet ho fa perquè li agrada, no amb la idea de que està fent una carrera, però he de dir que jo no m’he plantejat mai estudiar una altra cosa, per a mi la música sempre era la meua trajectòria, mai m’he preguntat que podria haver estudiar  -m’agrada molt la literatura i escriure per exemple-, sempre ho he tingut clar.

Després d’estudiar la carrera me’n vaig anar a València i vaig estudiar musicologia, continuava amb el piano i el cant -el grau mitjà-, quan vaig acabar em vaig plantejar si continuar de forma professional amb la investigació musical -la musicologia- o optar per anar-me’n a Sant Sebastià i estudiar en Musikene amb Ana María Sánchez. Era una oportunitat que no podia portar dubte, perquè és un dels centres musicals més importants d’Europa, i quan t’ho ofereixen... la investigació musical podia continuar amb ella, de fet a Sant Sebastià vaig treballar en premsa musical, en premsa internacional escrivint i després en Diario Vasco, on també vaig tindre contacte amb nombrosos espectacles, uns 70 a l’any entre òperes, concerts, recitals... eixa formació per a mi va ser fonamental.

Una vegada acabe en Musikene faig un màster en interpretació i ja em dedique a la vida professional, com deia abans que la vida m’ha anat portant... em va oferir la possiblitat, de fet la pedagogia m’agrada molt i va eixir la possibilitat de tindre la plaça en Xàbia en el Conservatori Professional, la qual també era bona oportunitat.

Vaig tornar del nord amb la plaça i la veritat és que combinar la vida professional de cantant, de solista amb una pedagogia que implica que he d’estar en actiu i pensant constantment com treballar amb alumnes i veure la il·lusió d’ells he de dir que és impagable, perquè per exemple un concert el tens cada quinze dies, eixe regal el tens cada cert temps, però amb els alumnes el tinc tots els dies, llavors és meravellós, i vore com els alumnes s’il·lusionen quan van eixint projectes i aconsegueixen alguna cosa.

També he de dir que una altra cosa fonamental i que vull reivindicar des d’ací és la importància de que els centres professionals o superiors tinguen professors en actiu, és impensable que qui done classes de com operar en un quiròfan no haja passat per un, o no siga en eixe moment un gran cirugià, aleshores en el nostre cas és el mateix, un professor que està en actiu té un plus amb els alumnes, per a mi és fonamental, almenys així m’ho fan arribar a mi.

També trobe que és positiu per al centre, he de dir que he d'agrair a Xàbia, a tot l’equip perquè s’aposta prou perquè el professor estiga en actiu i que si necessita un dia per assistir a un concert -després eixe dia es recupera- te’l donen, o si vaig a Barcelona a cantar i necessites dos dies per exemple, però saben que torne amb una informació d’haver-me’n anat que acaba repercutint en positiu en els meus alumnes i també en el centre, llavors és una aposta per la qualitat i per la bona forma de treballar, per a mi és genial poder combinar la pedagogia amb la meua carrera professional.

 

A partir d’ací com ha sigut la teua carrera artística després de la teua formació? Quines personalitats has pogut conéixer? 

He tingut la sort de conéixer gent importantíssima amb la qual a dia de hui tinc una molt bona relació, clar, quan la teua professora de diari -per dir-ho d’alguna forma- és la grandíssima Ana María Sánchez, a partir d’ahi... allò que més valore són els nou anys que m’uneixen amb Ana María des que em va portar a Sant Sebastià, han sigut nou anys de formació en els quals ara em trobe en un moment vocal fantàstic, diuen que la veu es forma en nou o deu anys, i tota la raó, actualment puc abarcar allò que estiga al criteri de la meua veu.

El fet de tindre-la a ella, i que m’aconselle és meravellós, a més a més és una persona molt generosa, és cantant i entén què és una gran formació en majúscules. També obertíssima a que haja pogut treballar amb Teresa Berganza, o amb Carlos Chaussom o Alberto Cheda, qui ja no està entre nosaltres.Eixa gent és extraordinària i els consells que et donen no són sols vocals, estos grandíssims artistes i músics et donen consells que van més enllà de la veu, són consells que et valen per a la vida. La vida musical m’ha donat molts regals com ara la gran relació que tinc amb Teresa Berganza o amb la seua família, no m’agradaria deixar-me ningú...

 

Passem a l’últim tram de l’entrevista, quan vas ser pregonera de les Festes de Maig de l’any passat et vaig preguntar si a nivell del teu recorregut professional et sents un poc ambaixadora de Biar amb tots els escenaris europeus que has recorregut i on t’has format... 

Sí clar, és molt bonic, jo em sent molt orgullosa, tot el món on he anat saben que sóc de Biar, sóc d’un poble xicotet però molt bonic, i la gent el coneix, on vaig sempre ho dic i molt orgullosa. Molts grans cantants són de pobles menuts, i altres de grans ciutats, no té res a veure, però és molt bonic i n’estic molt orgullosa.

 

I finalment ens agradaria conéixer el teu dia a dia a Xàbia... 

A Xàbia quan estic, que és la major part del temps, el meu dia a dia és un caos molt organitzat, un caos còsmic que es diria en el món pitagòric (riu): el cosmos és l’ordre i el caos és el desordre, doncs això. Llavors, disciplina d’horaris, evidentment, intente tres o quatre vegades a la setmana alçar-me prompte i fer esport: faig runing i ioga, runing són sis kilòmetres de nit, tinc molts kilòmetres de platja, és un luxe. Esport i també tinc la preferència pel matí per dedicar-me temps per a mi i treballar el meu repertori, ja que tinc les classes a la vesprada, normalment dine ràpidament i me’n vaig a donar les classes, i a la nit habitualment estudie alemany, estudie idiomes i prepare alguna cosa de les classes del dia següent. I els caps de setmana algun diumenge solc preparar classes i tot el temps que tinc per a mi és realment per a fer esport i treballar el meu repertori que és un poc el més important, tinc concerts, tinc projectes i tot el temps que tinc lliure és per això, memoritzar, llegir partitures, etc...

 

Finalment quines metes professionals es fixa Teresa Albero? 

(riu) Mira, igual et sembla un poc bohemi o hippie però seguir alimentant-me i ser feliç de la meua música, de la música que faig, no m’importa, és a dir, m’és igual on cantar, no tinc en eixe sentit una avarícia o una aspiració, o una obsessió a on arribar, perquè pense que les coses arriben quan és el moment -ja m’ho ha demostrar la vida- aleshores no m’obsessiona el cap a on vaig sinó que el que faig en este moment siga de gran qualitat i tot tinga una repercussió en el públic en positiu i lògicament en els alumnes en la part pedagògica, són les dos vies que ara tinc. Però sobretot alimentar-me d’eixa riquesa que és la pròpia música allà on la faça, igual em té com et deia abans si és a Biar, Madrid o València o fora d’Espanya.

Per altra banda disfrutar del present, ser feliç amb el que fem dia a dia, fent-lo de màxima qualitat i no desperdiciar ni un moment del dia (riu).

 

(Esta entrevista que llegiu es publica gràcies al suport dels nostres anunciants, i als subscriptors i subscriptores, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè Biar Digital continue amb el seu treball diari. Si podeu contribuir fent-vos subscriptors/es per una xicoteta quota de 3 € al mes a fer de Biar Digital un mitjà encara més independent i de més qualitat, vos demanem que ho feu en esta pàgina.)

Inicieu sessió per enviar comentaris

Últims vídeos

Xarxes socials

BiarDigital Rotllets i fogasses, i remolatxes de novembre https://t.co/CfCxWxcu5t https://t.co/PxpDnPNbkr
13hreplyretweetfavorite
BiarDigital Militants socialistes acompanyaran dimecres a Biar al precandidat a la secretaria general comarcal… https://t.co/nqHBUt7xbL
BiarDigital "Per què el cor és a l’esquerra?", Josep Maria Pérez Romero https://t.co/Y4IDoGpCtg https://t.co/J8WqAolCWd
BiarDigital 400 alumnes dels centres educatius de Biar participen en el dia saludable https://t.co/vaEF28IC6c https://t.co/uXlsR07qRR
Joomla templates by Joomlashine