• http://valdespastor.com/site/
Previous ◁ | ▷ Next

"I ara, què?", per Sergi Barceló

Amb l’arribada de l’estiu els pobles es posen en marxa. L’oferta es dispara i pareix que no hi haja ni un sol cap de setmana sense cap compromís a què acudir: festivals de música, berbenes, festivitats de sants i marededéus, sopars populars i firetes d’estiu, les quals pareix que hagen de convertir-se en la gallina dels ous d’or dels pobles.

"No calia", per Sergi Barceló

Mira que li he pegat voltes al tema sobre si escriure o no escriure res, però ja sabeu, si calle rebente; de més a mes, si ara no dic res, el capità moro d’Acoi de fa uns anys no m’ho perdonaria. Espere que ningú s’ofenga per les meues paraules i m’agradaria que s’entenguera el to; qui em coneix sabrà captar el que diré.

I toca continuar amb l'exposició de les meravelles i no que els alumnes del meu institut han treballat a mena de poema objecte... Aquest que encapçala aquesta tongada darrera, fa referència a la violència... No cal paraula quan una gàbia i uns parracs diuen ja tant...

"Els dolors de Biar", per Sergi Barceló

M’ha entusiasmat l’article que Sergi Gómez i Soler ha publicat al seu fantàstic blog al voltant del Dia dels Dolors a Biar. Tot i que ell a mi no em coneix, jo a ell sí. El vaig conèixer fa un grapat d’anys en un seminari organitzat per la Universitat d’Alacant a la Seu Universitària de Biar sobre la cultura popular valenciana. Van ser per a mi uns dies de descoberta, d’arqueologia etnogràfica, i és que les animetes que vivim als pobles – o vivíem –  som incapaços de sospesar la vàlua i la riquesa dels costums que ens descriuen i ens situen en un determinat hàbitat cultural. Sovint passa que han de vindre de fora – els d’Ontinyent són de fora?–  per posar-nos un espill davant dels nassos i explicar-nos qui som.

Biar, a set d'abril de 2017. Divendres de Dolors.

Això d'acabar l'institut i no tornar cap a casa, sovint és senyal de ventura. I ausades que n'he tinguda hui... La sèrie de coses que m'han arribat a passar són d'aquelles que no s'obliden, entre el dinar, el té amb llet a les cinc en lloc curiós i entre persones esplèndides, i l'arribada justeta al capdamunt del carrer Romero per al llençament de les bótes...Abans, però, he tingut el temps suficient per entendre la festa... Mentre sota l'aixopluc del Plàtan ratllava intents de sonet impossible per falta de referent, escolte, de lluny, la cançoneta que els alumnes m'havien estat ensenyant sense gaire dificultat, no, però amb una dosi d'il·lusió d'aquella que t'atrapa cada vegada que la repetien. Els ulls, els brillaven. I quin mantra aquest... "Una bóta, bóta i mitja"... Però no penses... No es canta com tu i jo la podríem entonar en un principi... No!, que totes les "a" van accentuades!!! Collinsos, la rima com serà d'endiablada, que vull tancar el sonet amb el cant, tan graciós com és... "Una bóta, bóta i mitjà...!" I com que aquesta bóta du accent diacrític mentre no se'ns assegure el contrari...

Benvolgudes —alumnes— benvolguts; seré molt breu.

Estic ben orgullós; de vosaltres.

Hui presenteu una entitat cívica pròpia, vostra i ben vostra, amb l'atreviment joiós que vos caracteritza i que em té tan corprés. Un col·lectiu, Plataforma Malva li direu, que voldrà lluitar pels drets, la visibilitat i l'acceptació social de la gent LGTBI del vostre poble i dels d'a la vora Per això he volgut acudir-hi a l'acte de presentació, malgrat qualsevol malgrat, per fer-vos costat. Des de l'institut heu eixit i esteu cridats a fer una feina preciosa..., perquè no sé si veieu clar que vos heu forçat a carregar arroves de treball difícil, dur, complex de vegades, però mai no ingrat. Ajudar, ajudar conscientment persones amb vertaders problemes d'identitat o d'exclussió social serà l'únic premi que rebreu, i sempre serà amb escreix que vos sentireu útils.

Hui he eixit a passejar pel centre. Ací no hi ha allò que se’n diu “nucli històric” perquè, bàsicament Shijiazhuang no té història. És una ciutat de nou milions d’habitants feta en pocs anys, sense massa miraments. És la capital de Hebei, una província que envolta la ciutat de Beijing i on s’amunteguen un gran percentatge de fàbriques i indústries de tot Xina. Per això li diuen la fàbrica de la Xina i és per això que és la zona on més contaminació hi ha.

"A una valenta", per Marina Maestre

Vaig dir que tancava temporalment el Blog i la veritat és que encara no he acabat amb la mudança i tot el “jaleo” que comporta però tenint en compte el dia que és avui (teòricament això havia d’haver-se publicat ahir, 8 de març) i les circumstàncies que m’han rodejat últimament, havia d’escriure aquest post. Dedicat a tu, auela, a una dóna ben valenta, de les que no ixen per la tele quan se’n van però de les que no han deixat tampoc mai de lluitar.

I com qui no vol la cosa, després de tot, ja sóc a la Xina. Estos primers dies, a voltes, m’ho dic a mi mateix per acabar-m’ho de creure, com si tot açò només ho estiguera veient en una pel·lícula. Shijiazhuang és lleig a matar, ni rastre de parcs verds amb gent gran fent ioga, ni senyors Miyagis de cara afable que amb els palmells ajuntats assenteix en passar tu pel davant. De moment tot és prou decadent i vertiginós: les avingudes són enormes i grises i els semàfors gegants pengen d’uns cables que arquegen massa, les llambordes ballen i esguiten quan passes pel damunt i ha plogut, els edificis pateixen igual que les gents la grisor de la contaminació i sembla que ningú haja previst cap pla de rehabilitació en trenta anys, tot sembla vell. En contrast, la vida al carrer s’assembla a un passeig per la fira: els aparadors són ben acolorits amb lletres xineses ben grosses que conviden a passar, o a fugir, segons com; cada comerç disposa d’un bafle a l’entrada d’on ixen músiques d’allò més variades com Laura Pausini si es tracta d’una pizzeria, Coldplay si és un KFC o la majoria de voltes el pop ranci i melodiós xinès que vindria a ser com l’Alejandro Sanz d’ací; els xofers dels autobusos, els taxistes, els que condueixen el seu cotxe, els de la bicicleta a pedals i els de la burricleta a motoret, tots, absolutament tots fan sonar el clàxon tothora com si el seu equip haguera guanyat la Champions. Tots els comerços tenen una pàtina de polseguera i negror a dins i a fora que sembla no importar massa, poques coses són al seu lloc, menys encara els empleats que abans d’atendre’t han d’acabar d’enviar un missatge, preparar un te o esbroncar el fillet que passeja amunt i avall per la botiga. Es podria dir que ací tot és més natural, no existeix la teatralització del comerç nostre on quasi tots fem bona cara per a atendre els clients, tot els productes són ben arrenglerats i la pols es trau una volta al dia. Ací a la Xina no hi ha miraments perquè de tants com són ningú es saluda, ningú diu gràcies, s’atén amb desídia i prou.

Últims vídeos

Xarxes socials

BiarDigital Biar acull l'encontre de voluntaris de Creu Roja Joventut https://t.co/zaC4AE9Dkn https://t.co/4HfrAquVLa
BiarDigital Helena Vilar: "Tots som iguals però cadascú amb les seues capacitats" https://t.co/zRIMtRJzTL https://t.co/umbxRrzmJQ
BiarDigital "Política, coherència i aigua", per Josep Maria Pérez Romero https://t.co/NBpsuHzprx https://t.co/9QNrx98a8g
BiarDigital Rotllets i fogasses, i remolatxes de setembre https://t.co/M67COfcZRW https://t.co/CNWNqLLg33
Julio Sanjuán - 3.1%
Magdalena Martínez - 10.9%
Joan Lluís Escoda - 9.4%
Ángel Troncoso - 4.7%
Asun Gregori - 58.9%
Cristina Hernández - 2.1%
Laura Valdés - 4.7%
A cap - 4.7%
Roberto Díez - 1%
José Soler - 0%
Mª Carmen Coloma - 0%
Ana Campos - 0%
Indiferent - 0.5%

Han votado:: 192
Está encuesta ya está cerrada on: Agost 13, 2017
Joomla templates by Joomlashine